Aquest matí de tardor, plujós i fosc,
entro de puntetes al teu bloc
per no ferir la quietud d’ aquest lloc...
Després, passejo lentament entre els teus versos
i descobreixo somnis en la foscor de la nit,
d’ una nit intensa i teva,
nit, però, que s’ obre a la llum d’ una foguera
on cremes històries i contes,
enyorances i desitjos...
Et veig ballar,
mentre rius i plores amb la casa que estimes,
amarada per l’ aigua
i el record del teu amat.
Entre boires recordes carícies, sospirs,
i un món nou sense fades,
només àngels humans...
Boja, dius?
Potser sí, però, boja d’ amor;
sí!, d’amor per la mare, ara absent,
pels moments que visqueres ahir,
altra volta presents
entre olor de rosers i begònies,
ametllers i violetes del bosc.
Jo et desitjo, germana,
a la fi d’ aquest vers
que no perdis el goig
per la vida i la llum;
fes del viure, passió,
sempre amb ulls ben oberts!
Deixa’ m sempre fruir del teu bloc
(o sigui de la VIDA!)
Xavier
